Un dels tres eixos de política general
que vam proposar quan vam fer la crida a construir l’Alternativa d’Esquerres El
Prat i que va quedar ratificat a la nostra primera assemblea del mes de març és
“que no
podem ser neutrals davant del dret a
l’autodeterminació del poble català –com el de la resta de pobles de
l’estat-: cal que el defensem, trencant amb la monarquia –hereva del
franquisme- que els hi nega.”
Defensem l’autodeterminació de
Catalunya perquè la història, llengua, cultura i costums propis contenen proves
irrefutables de que som un poble oprimit i els catalans i les catalanes hem de
poder escollir, entre moltes altres coses, quina organització territorial i
quina relació amb la resta de pobles tenir. Però també considerem que
l’exigència d’autodeterminació xoca de ple amb el caràcter opressor i
imperialista del règim monàrquic espanyol, alhora que deixa i deixarà en
evidència qui acompanyarà i assumirà la voluntat popular fins el final. Això
comporta defensar una consulta com cal que plantegi al poble català si vol ser
independent i exigir al Parlament que obeeixi la voluntat de la gent, encara
que això suposi desobeir al tribunal constitucional, al govern espanyol, a la monarquia,
etc. Per tant, l’autodeterminació de Catalunya, sobretot si la voluntat del
poble és la independència, com ha estat el clam de milions de persones als
carrers en les darreres mobilitzacions, suposa necessàriament la ruptura amb el
règim i els aparells de l’estat espanyol.
La independència pot ser una eina per
canviar-ho tot, o no. Perquè ho sigui, i segurament fins i tot perquè sigui una
realitat, ha de ser una reivindicació que faci seva la classe treballadora.
També els immigrants i fills i filles d’immigrants. L’exemple d’Escòcia és ben
clar: quan els unionistes van fer servir l’estratègia de la por parlant de la
fugida dels bancs, etc, el vot del sí a la independència va baixar en sectors
burgesos i petit burgesos i va pujar en els sectors obrers i populars. I perquè
fer que les i els treballadors facin seva la independència, aquesta ha de venir
de la mà de canvis immediats i profunds. Davant la defensa de la permanència de
Catalunya a la Unió Europea o de les amenaces d’expulsió, hem de defensar
l’oportunitat que tenim de trencar amb l’UE dels bancs i el gran capital,
deixant de pagar el deute i destinant aquests diners a crear treball, als
serveis públics i a les necessitats de la gent.
La independència no ha de suposar cap allunyament amb la
resta de treballadors de l’estat espanyol, sinó el contrari. Com expressava
Diego Cañamero a l’acte central de la campanya de la CUP-AE a les eleccions al
Parlament després d’afirmar que donava tot el suport a les reivindicacions
d’independència “el día que Catalunya
consiga todos sus derechos y bienestares y sea el pueblo el que gobierne,
estaremos más cerca en Andalucía de conseguir también nuestros derechos.” L’autodeterminació de Catalunya pot ser el
primer pas cap a l’alliberament de tots els pobles de l’antic règim monàrquic
hereu de Franco. I que siguin els pobles qui lliurement decideixin com
s’organitzen i quina relació volen entre ells.
El Prat, octubre 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada